Menu

Tres poemas de Joan Navarro

Joan Navarro (Oliva, 1951). Poeta i traductor. Autor entre d’altres de Magrana (2004), A deslloc (2010), El plom de l’ham (2014), La nit transeünt (2019) i amb el pintor Pere Salinas d’Atlas (Correspondència 2005-2007) (2008), Grafies · Incisions (2010), O: Llibre d’hores (2014), Llum cinabri / Calma tectònica (2015) amb Lila Zemborain i Líquens amb Veronika Paulics, (2023). El 2018 publica Magrana·Granada amb traducció espanyola de Lola Andrés. Traductor al català d’Amado mio de P. P. Pasolini (1986 i 2022), Esfera. Una antologia (2010) i Poesia completa d’O. Fontela (2018), Després del diluvi i altres poemes d’A. Moura, (2013), Vorejant el caos de M. Colares (2013), a pé / a peu de Veronika Paulics (2018), Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter de Peter Bichsel (2023), i, amb O. Monsonís, d’Ossos de sípia, d’E. Montale (1988 i 2021) i Poemes a Beny de F.T. Marinetti (2022).

Gladys Mendía 3 semanas ago 6
Compartir:

Joan Navarro (Oliva, 1951). Poeta i traductor. Autor entre d’altres de Magrana (2004), A deslloc (2010), El plom de l’ham (2014), La nit transeünt (2019) i amb el pintor Pere Salinas d’Atlas (Correspondència 2005-2007) (2008), Grafies · Incisions (2010), O: Llibre d’hores (2014), Llum cinabri / Calma tectònica (2015) amb Lila Zemborain i Líquens amb Veronika Paulics, (2023). El 2018 publica Magrana·Granada amb traducció espanyola de Lola Andrés. Traductor al català d’Amado mio de P. P. Pasolini (1986 i 2022), Esfera. Una antologia (2010) i Poesia completa d’O. Fontela (2018), Després del diluvi i altres poemes d’A. Moura, (2013), Vorejant el caos de M. Colares (2013), a pé / a peu de Veronika Paulics (2018), Ben mirat, el que la senyora Blum voldria és conèixer el lleter de Peter Bichsel (2023), i, amb O. Monsonís, d’Ossos de sípia, d’E. Montale (1988 i 2021) i Poemes a Beny de F.T. Marinetti (2022). Ha traduït a l’espanyol la poeta brasilera E. Andrade Buzzo, Notícias de ninguna parte (2009), Canción retràctil (2010) i Vário som / Variado son (2012). És editor de sèrieAlfa. art i literatura.

DER UNTERGANG DER TITANIC

Der Aufprall war federleicht
HANS MAGNUS ENZENSBERGER

S’han encalmat les aigües. El sol ressegueix la bava platejada dels satèl·lits. Una balena, cansada de viure, busca refugi on les plantes emmascaren la seua clorofil·la. En una altra mar, un vaixell s’enfonsa amb una lentitud meravellosa. Les seues xemeneies perboquen els darrers fums negres. Hom endevina el dring de les vaixelles i de les llàgrimes dels llums, el soroll sec dels mobles quan topen contra les parets de fusta, la por dels viatgers en veure arribar les aletes dels taurons.

Tot comença ara, i tot s’acaba. La màgia irrepetible dels instants. L’udol únic del llop a la clariana. Els salts harmoniosos dels salmons quan remunten els rius. L’imperceptible soroll de les flors quan es desclouen. Els gemecs de la llebre mossegada pel gos del caçador. El murmuri dels líquids circulant entre els ulls aquosos de les magranes. El ronc del frigorífic en el silenci de la casa adormida.

Magrana. València: Brosquil, 2004


DER UNTERGANG DER TITANIC

Der Aufprall war federleicht
HANS MAGNUS ENZESBERGER

Se han calmado las aguas. El sol recorre la baba plateada de los satélites. Una ballena, cansada de vivir, busca refugio donde las plantas enmascaran su clorofila. En otro mar, un barco se hunde con una lentitud maravillosa. Sus chimeneas arrojan las últimas bocanadas negras. Se adivina el tintineo de las vajillas y de las lágrimas de las lámparas, el ruido seco de los muebles cuando chocan contra las paredes de madera, el miedo de los viajeros al ver llegar las aletas de los tiburones.

Todo empieza ahora, y todo acaba. La magia irrepetible del instante. El aullido único del lobo en el calvero. Los saltos armoniosos de los salmones cuando remontan los ríos. El imperceptible ruido de las flores cuando se abren. Los gemidos de la liebre mordida por el perro del cazador. El murmullo de los líquidos circulando entre los ojos acuosos de las granadas. El ronquido del frigorífico en el silencio de la casa dormida.

Magrana · Granada. Traducción de Lola Andrés, Madrid: Amargord Ediciones, 2018

Signe entre els signes: Aquesta flamarada sobre la duna de l’aigua, la pols de l’or, l’escala del somni, la corfa del nombre que sura. Àngel silent, dirà el camí per on transiten les bèsties, perquè és el camí i la bèstia, destral i ametlla, viatge a l’altra riba de la forma, molsa encesa de la fageda, signe del signe.

30|10|06


Atlas (Correspondència 2005-2007), València: Tàndem, 2008

Signo entre los signos: Esta llamarada sobre la duna del agua, el polvo de oro, la escalera del sueño, la cáscara del número que flota. Ángel silente, señalará el camino por el que transitan las bestias, porque es el camino y la bestia, hacha y almendra, viaje a la otra orilla de la forma, musgo encendido del hayedo, signo del signo.
30|10|06

[Traducción de Lola Andrés]

14

Orfeu, els miralls, el peu d’Eurídice. L’àngel solitari de Mehringplatz enfilat en la columna amb la palma i la corona. L’escurçó i l’ull de l’ombra. Les fosques aigües de l’Spree travessant les ciutats de la ciutat i Ofèlia que sura camí del Havel, com un cadàver. I el passatger que tremolava no fa gaire al nostre vagó camina vacil·lant i baixa a l’estació de Gleisdreieck amb la roncadissa de les vies de les plataformes, una damunt de l’altra. Perquè els ulls es tancaven per morir o estimar, repeteixes, obstinat, com un salm. I la imatge de les cases se’ns escapa una vegada més darrere els vidres. I ara sembla un prodigi el llampec daurat de la forsítia enmig de la fredor dels jardins i el plomatge de la cornella cendrosa que s’irisa i fa saltirons, perplexa, vora un arbust. Què en pensaria, dels algoritmes? Què, de la poètica de l’encriptació? Què, dels ocells exposats a les vitrines del Museu d’Història Natural d’Invalidenstraße? Ara la nit va encenent els seus animals celestes. I també, Orió.

Berlín, 17 de març de 2024

[Inèdit]


14

Orfeo, los espejos, el pie de Eurídice. El ángel solitario de Mehringplatz encaramado en la columna con la palma y la corona. La víbora y el ojo de la sombra. Las oscuras aguas del Spree cruzando las ciudades de la ciudad y Ofelia que flota camino del Havel, como un cadáver. Y el pasajero que temblaba hace poco en nuestro vagón camina vacilante y baja en la estación de Gleisdreieck con los ronquidos de las vías de las plataformas, una encima de la otra. Porque los ojos se cerraban para morir o amar, repites, obstinado, como un salmo. Y la imagen de las casas se nos escapa una vez más detrás de los cristales. Y ahora parece un prodigio el fulgor dorado de la forsythia en medio del frío de los jardines y el plumaje de la corneja cenicienta que se irisa y da saltitos, perpleja, junto a un arbusto. ¿Qué pensaría de los algoritmos? ¿Qué, de la poética de la encriptación? ¿Qué, de los pájaros expuestos en las vitrinas del Museo de Historia Natural de Invalidenstraße? Ara la noche va encendiendo sus animales celestes. Y también, Orión.

Berlín, 17 de marzo de 2024

[Inédito. Traducción del autor.]

Leave a Reply

Leave a Reply

Su dirección de correo no se hará público. Los campos requeridos están marcados *